Bob Love’s Jazz (2023)
Bob Love’s Jazz
Bob Love va viure un any intens a Nova York el 1948. Es va enamorar bojament del jazz i dels clubs del 52nd street. D’aquell any frenètic ens en queda un reportatge fotogràfic que havia quedat oblidat en un calaix més de cinquanta anys.
L’exposició «Bob Love’s Jazz» presenta les poques imatges que s’han conservat, unes fotografies impecables que són un homenatge a aquells clubs, a la gent que hi treballava, a l’ambient que va veure créixer el jazz com mai.
Bob Love’s Jazz és un projecte creatiu de Jordi V. Pou. S’exposa per primer cop al festival Jazz Tardor de Lleida l’octubre de 2023. Neix per reivindicar tota la gent que es mou en l’entorn dels músics, dels festivals i dels locals de jazz. Del primer a l’últim. Pou treballa al límit entre veritat i ficció. Potser les fotos no són reals, però l’homenatge sí que ho és.
«Bob Love’s Jazz», el Jazz de Bob Love, és una intensa història d’amor de joventut d’en Robert Love amb el Jazz, amb el seu ambient i amb la seva gent. Un homenatge atemporal que, amb unes fotografies impecables, continua viu i ple de sentit setanta-cinc anys després.
«Bob Love’s Jazz» és un projecte de creació artística, on tot el que se us explica i ensenya és una ficció. Un projecte de recreació històrica on tant el fil argumental com els seus protagonistes, començant per en Bob i la Mae, són una pura invenció. Tampoc són reals les fotografies que s’exposen.
Òbviament, hi havia músics, cambrers, mànagers, guarda-robes, públic, i tots els tipus de gent que surt a les imatges que veieu, però no eren els que hi veieu. En qualsevol cas, ¿importa? Hi eren. Tinguem o no fotografies de tots ells, dels reals, mereixen un homenatge, un record. Aquest és l’objectiu d’aquest treball.
El projecte, creació del fotògraf Jordi V. Pou, forma part dels seus treballs recents sobre fotografia i ficció. Les fotografies exposades són una creació seva. Han estat generades utilitzant eines de creació d’imatge amb intel·ligència artificial. Semblen fotografies, però no ho són. Els projectes de Jordi V. Pou qüestionen sovint la presumpció de veracitat de les fotografies, amb tot el que això suposa, usant el llenguatge fotogràfic com a eina de ficció per forçar a l’espectador a la reflexió.
“Tant el relat com els protagonistes i les imatges són fictícies, l’homenatge no.”
