VI

VI
No cometràs actes impurs

La foscor no és només absència de llum, sinó espai d’oblit i de memòries esborrades. Aquestes imatges són reconstruccions imaginades de veritats que van quedar fora de camp, fora de focus, fora del relat. Una memòria tèrbola, suspesa entre el que va passar i el que es va voler esborrar.

Històries que mai no van tenir imatge

Hi ha històries que mai no s’han explicat amb imatges. Fets reals, dolorosos, silenciats, que van quedar fora del focus de la història. Episodis de patiment que, tot i haver succeït, no disposen de cap registre visual. Les víctimes callaven. L’entorn callava. I la càmera, també.

A VI, Jordi V. Pou aborda un d’aquests silencis col·lectius: els abusos sexuals a menors dins l’Església. Ho fa a través d’un seguit de fotografies en blanc i negre, carregades d’ombres i suggeriments, que no documenten fets concrets, però que els evoquen amb una cruesa subtil i penetrant. Les escenes representades no són retrats d’un moment, però sí d’una veritat. De moltes veritats. De tantes històries que mai no van tenir imatge, però que formen part de la nostra memòria compartida.

La singularitat d’aquest projecte rau en la seva eina de creació: la intel·ligència artificial generativa. Lluny de ser un recurs tecnològic fred o merament estètic, l’ús d’aquesta tecnologia esdevé aquí una aposta conceptual. Amb la IA, Pou pot construir fotogrames d’allò que no es va poder fotografiar. Pot fer visibles escenes que no van ser mai enregistrades, però que van existir, en la foscor d’una sagristia, en l’angoixa d’una víctima, en la impunitat d’un silenci.

La fotografia, com a llenguatge, té una capacitat única de convocar emocions i despertar empatia. Quan veiem una imatge, la nostra ment la reconeix com a realitat. És aquesta aparença de veritat la que fa de la fotografia una eina tan poderosa per explicar històries que volen ser oblidades. A través d’aquest llenguatge, l’artista convida a mirar allò que sovint preferim no veure.

VI no pretén documentar, sinó suggerir. No recrea casos concrets, però sí el clima, l’atmosfera, el buit emocional i moral que envolta els fets. Les imatges, fosques i ambigües, ens situen en aquell espai incòmode on la memòria lluita contra l’oblit, i on l’art esdevé una forma de resistència.

Aquest projecte és, doncs, una invitació a veure. A veure el que no es va mostrar. A reconèixer el que va passar. A posar imatge allà on només hi havia ombra.